dissabte, 6 de juny de 2009

JO TAMBÉ ESTAVA ALLÍ!!

Ara que els mitjans de comunicació i la societat en general s'han oblidat d'aquell acte -no ens caben tantes barbaritats valencianes al cervell, especialment en dates preelectorals-, he de dir que jo estava allí. A l'hora de començar la Jornada de Treball s'escoltà un rebombori pels passadissos i un allau de persones humanes entrajades i encorbatades -excepte Rita l'alcaldessa, que no duia corbata- anà vessant-se pels laterals de la gran sala d'Actes del Complexe de La Petxina de València. I càmeres de televisió, un fum, que anaven enregistrant el somrís brillant i esplendorós del Sr. Camps, inefable president de la Generalitat Valenciana.

I mentre el seguici d'incondicionals -mentre hi haja condicions, clar-, sèquit o cort milagrera de conselleres, presidents, diputats i similars anava ocupant les primeres files. Un 60% d'assistents a l'acte estaven dretes i drets aclamant el Sr. Camps i la Sra. Rita, que amagats per la mitja dotzena llarga de càmeres de televisió anaren col·locant-se darrere la taula de l'escenari. L'altre 40% dels inscrits i assistents a l'acte estaven entre bocabadats, indignats i avergonyits de'indignació pròpia i vergonya aliena. Fins i tot algú a qui li podia més el fàstic que la curiositat, sortí fugint mentre s'iniciava la liturgia de l'autobombo.

En prendre totes les imatges possibles dels somriures triomfants i autocomplaents, les càmeres i els seus camarers se'n pujaren dalt de més amunt a col·locar-les als peus que tenien preparats que, com una bateria de canons, s'arrengleraven al fons del pati de l'amfiteatre.
I començáren els parlaments. La Sra Barberà, Donya Rita, es palplantà darrere el faristol i el micròfon i començà a declamar tot allò que la ciutat de València feia pels seus gitanos. Semblava que feia -fa- molt. Després dels llargs aplaudiments d'un 60% de públic i de quatre paraules de recolzament incondicional dels representants d'associacions de gitanos i gitanes vingué allò i el Sr. Camps, Don Francisco, Tio Paco, digué les seues quatre coses, en resum i en el seu major temps l'agraiment al poble gitano d'haver-lo nomenat Tio Paco.

El deliri, els crits, el rebombori total i parcial del poble gitano presnt omplí l'auditori i acompanyà el seguici de polítics que ja pujava pel passadís fins la porta envers els cotxes oficials per fer cap a un altre escenari organitzat per al recolzament al president, acabat d'imputar en el cas dels trages dels Gürtels i companyia.

En anar-se'n els importants ens vam quedar el 40% -mestres i similars i tècnics d'educació-i el 60% -gitanos i gitanes de totes les edats- escoltant el que començaren a contar i explicar els ponents de la Jornada sobre el Poble Gitano i l'Educació. Fou curiós escoltar aquella persona -gitana també- que ens aclaria que el que havia dit Donya Rita no era cert ja que a València no hi havia tots aquells recursos per als gitanos que la senyora política assegurava de bon matí tindre a la ciutat on governa, I, en escoltar-lo, bona part del 60% pegava cabotades com dient que “això ja ho sabia jo...”

Algunes coses vam aprendre de la Jornada, que durà fins mitjan vesprada. Jo en recorde tres o quatre importants: que els gitanos volen que els diguen gitanos, i prou, com ells a nosaltres ens diue paios; el perquè molts gitanets i gitanetes no van a escola, i el perquè les adolescents gitanes deixen d'anar; i que volen que aprenguen la llengua dels gitanos europeus, el romanó, que no té res a veure amb el calé o caló, que és la llengua que inventaren els gitanos en vindre a Espanya. I, com digué el Tio Juan de Dios Rodríguez Heredia, la necessitat d'aconseguir que gitanos i gitanes es formen a l'escola. Perquè també participà a la Jornada com a ponent en una taula redona el succesiu diputat espanyol i europeu socialista, que ens deixà enncisats amb el seu discurs en el que repasà el passat i present del seu poble gitano a l'Estat espanyol i el seu compromís de doble militància.

No sé si el diputat Tio Juan de Dios estava quan entrà Camps i la seua colla arrabassant l'auditori. És un dels dos dubtes que tinc de la Jornada. L'altre és si el 60% de públic, gitanes i gitanos de totes les edats, ja estava inscrit a la Jornada abans de decidir els estrategues de Camps que el President i la seua Cort acodirien a l'acte. Perquè al programa no constava que hi serien ni ell ni l'alcaldessa ni la col·lecció de consellers i altres polítics importants. És curiós com en aquests actes aquells que haurien de quedar-se per escoltar els especialistes i poder aprendre alguna cosa o, almenys, percebre diferents punts de mira per poder fer una política acurada i arrelada a la realitat sempre arriben, parlen, no permeten que ningú els responga -si de cas que els alaben un poc- i fugen corrent, no siga què.

De la qüestió dels gitanos, poble immigrant permanent des de fa cinc-cents anys, que ha aportat tant a l'espanyolitat, hi hauria molt que dir, i no és el moment. Aspectes positius i negatius als valors que sembla que els sustenta com a poble, nació dispersa per tot l'estat -tants com a la Comunitat de Múrcia, digueren- amb comportaments socials poc alliberadors, especialment en relació a les dones, i d'altres amb els que aconsegueixen alliberar-se del materialisme consumista imperant i potencien la necessària solidaritat.

Com us deia, jo estava allí i després vaig veure a la tele les imatges i vaig escoltar a la ràdio els TioPaco TioPaco dels gitanos i les meditades paraules deI Tio Paco Camps que repetidament deia allò de que havia fet una cosa molt important, compartir amb el poble gitano no-sé-quantes-coses. Ara ja sabeu que és mentida, que només s'aprofità d'elles i ells -com de tantes coses més- una altra vegada. I que si els gitanos no existiren ell i els seus assessors els hagueren inventat perquè el President tinguera una altra excusa per omplir els informatius de Canal9 i a veure si algú oblidava que estava imputat per una qüestió de trages. Coses de la vida i del poder!!

Eduard Hervàs


Podeu llegir una visió molt lúcida sobre els GITANOS i la POLÍTICA, escrit des de dins al següent enllàç: ASOCIACIONISMO GITANO Y POLÍTICA.

diumenge, 22 de març de 2009

NOTIFICACIÓ DE L'ACORD DE LA SENTÈNCIA...

El passat dia 20 de març va fer dos anys des que una parella d'agents de la policia local d'Alzira vingueren a dur-me la notificació de que deixava de ser funcionari interí de l'Ajuntament, després de 18 anys de diferentes contractes i interinatge, al Departament d'Educació.

Dos anys són el que diuen els especialistes que solen durar els dols, el que necessita una persona i el seu cervell per adaptar-se a la pèrdua. Un lloc de treball com aquest, on tot el que hi ha ho has anat creant tu, a poc a poc, al llarg dels anys, t'enganxa fins i tot emocionalment -un error, avise- i en acabar-se de la manera que s'acabà obliga a que el cervell haja d'assimilar la pèrdua. Assimila't, ho assegure. passat del tot el dol. Deslliurat el cervell, a més de les pors i els constrenyiments als que t'obliga l'Ajuntament d'Alzira i els seus polítics administradors. Perquè us he de dir que em costà un bon grapat de mesos tornar a pensar lliurement i no tindre por d'expressar-me... D'açò podrien parlar molt els treballadors i treballadores de l'Ajuntament -funcionaris o laborals- si hi haguera un clima de llibertat endins la casa Consistorial i les seues sucursals, però açò seran ingredients d'altres olles.

I dos dies abans d'aquest segon aniversari de la comunicació em van notificar des de l'Ajuntament d'Alzira l'acord pres a la Junta de Govern Local en el que es dóna compte de la sentència 999/08 de 17 d'octubre (es dóna compte 5 mesos després, rapidesa burocràtica?) per la qual la Ssecció 2ª de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de la CV, en el recurs d'apelació contra la sentència del Jutjat nº 7 de València on va recaure el recurs interposat per un servidor contra l'acord de la Junta Local de Govern de 7 de setembre de 2005 sobre el nomenament de l'instructor de l'expedient disciplinari que se m'obrí, perquè el nomenat instructor no ho podia ser per no ser funcionari.
(Amén, quina explicació més llarga)

Tot açò ja ho vaig contar al m
es de novembre (explicació de la sentència), i tot el desficaciat procés de l'expedient el poden seguir picant en l'enllaç EXPEDIENT
i entrades pròximes. És clar que, de forment ni un gra, que la únicDiu a l'escrit que m'han com
unicat a cosa que podien fer era tornar a obrir l'expedient amb un instructor com cal; però com ja no sóc funcionari municipal no em poden obrir cap d'expedient.
A l'acord diu que es comunique també a tota la retafila de persones humanes que tingueren a veure amb allò, a:
  • D. David Mascarell Furió, presumpte instructor que ja no està ni de regidor ni de res a l'Ajuntament i d'Alzira ni per a bé ni per a mal, al que divise quasi diàriament al tren a al matinada cap a València.
  • D. Jordi Vila Vila, secretari, al qual he d'agraïr sincerament el seu comportament en allò, que li vingué sense voler ni sense poder dir que no.
  • Dª Rosa Sanchis Llàcer, exregidora d'Educació, instructora suplent. que tenia clar que no hi havia cap raó per a l'expedient, signa papers i degué de pegar cabotades; viu ací a prop però no sé on treballa, tampoc no està a l'Ajuntament.
  • D. José-Miguel Mayordomo Cerdà, secretari suplent, ínclit Cap de Servei de Cultura, Educació i etc, aquell que va escriure, entre altres, el paper que hagué de signar la regidora...
I diu l'acord que s'haurà de donar compte al Ple en la pròxima sessió que celebre, per al seu coneixement i als efectes oportuns (quins efectes seran aquests oportuns?)
Em fa goig pensar d'anar i preguntar-li a la senyora donya Elena Bastidas, Alcaldessa, només que d'on va eixir tot allò, qui va ser qui els embotinà per començar a expulsar-me de l'Ajuntament. Curiositat, no sé si malsana, per veure d'on va eixir eixa energia que la va fer presidir el tribunal de l'oposició... Però deixem antigues històries.

Només una altra pregunta: amb tant d'advocats/llicenciats en dret a l'Ajuntament i en el cas (l'Alcaldessa Bastidas, David Mascarell, JM Mayordomo, el Sr. Secretari...) no sabien llegir aquella línia on diu qui pot ser instructor d'un expedient que s'obri a un fun
cionari -encara que fora interí?- I no podien haver rectificat quan vaig impugnar, recórrer i apel·lar?

El cas és que ara els tocarà pagar les costes d'aquesta darrera apel·lació, que vol dir pagar el
seu advocat i el meu. Però ni ells ni elles no paguen, paguem entre tots. Fins i tot, jo pagaré la meua minúscula part, com cada alzirenya i alzireny, dels impostos...

A que alguna cosa els havia de costar fer les coses mal i a posta?

Eduard Hervàs







dissabte, 14 de febrer de 2009

COBRAR, TREBALLAR, FER POLÍTICA, NO SOLTAR LA MAMELLA

Llisc que el nou alcalde d'Almussafes, Albert Girona, en assumir l'alcaldia ha equiparat el seu sou al que cobrà l'any passat en la sua feina de professor de la Universitat. Encara que va contra la pràctica habiatual, sembla una cosa raonable ja que una persona, pel fet de dedicar-se a la cosa pública, no hauria de guanyar més diners dels que guanyava treballant en la seua professió o tasca laboral.
Unes eleccions no haurien de ser res semblant a unes oposicions a notaria, al registre o un premi de la loteria.

Si una persona deixa la seua feina, el seu lloc laboral, per dedicar-se per uns anys a servir al poble des d'un càrrec elegit -alcalde/alcaldessa, diputat/da, regidor/a, senador/a...- hauria de poder fer-ho guanyant el mateix que guanyava quan treballava en les seues coses. I per a no perdre diners potser haja de cobrar dietes, despeses de representació i similars per fer dignament allò que calga pels seus representats.

Però si fem una ullada als nostres voltants veiem com hi ha qui aconsegueix per la força dels vots un càrrec i això el/la duu a pujar-se'n a la bona vida i bon jornal, que no té res a veure amb el que guanyava/treballava abans.
Hi ha alcalde/ssa que no ha treballat mai en res, que en acabar la carrera i deixar-se de preparar les oposicions, només que ha estat i cobrat de regidor/a, i/o diputat/da provincial i alcalde/ssa, i s'emporta un bon grapat d'euros. O una altre/a alcalde/ssa que la última cosa en que treballà els darrers anys fou de mestre/ssa de sa casa. I d'aquí a regidor/a i cobrar d'alcalde/ssa, i el que vinga ben vingut siga, i no deixem perdre res.

Sembla que allò de la política és per servir a la societat i la ciutadania, però hi ha qui se'n puja al carro -o al tren- per no baixar-se'n mai. i quan acaba la representació -o mentrestant- el/la poen a algun lloc de confiança en qualsevol de les múltiples empreses públiques o associades. O d'assessor/a... O millor per a ells/elles i pitjor per al poble, aproven una oposició o els fan inspectors/es a dit i després (els) aproven les oposicions...

Fa vergonya que la cosa pública es convertisca tan fàcilment en cosa privada i faça tant de fàstic i d'oix a massa persones, que fugen de comprometre's per no tropessar amb aquesta gent(ola).
De vegades ens adonem com els itineraris personals van dissenyant-se paral·lelament a les possibilitats que oferirà el futur laboral, per si de cas un dia es perd el seient polític,l a mamella.

I et trobes, sense voler, mirant com entra en un institut a practicar a algú/na que et sembla que és aquell/a que hauria d'estar al seu despatx servint el poble i desfullant la margarida aquella del PAI vull, PAI no vull. Supose que serà, com quasi tot, per si de cas qualsevol dia es perd la clau o el favor del qui tindrà la clau. De les llistes o de les aliances. Que d'això d'aliar-se també podríem -i hauríem- de parlar molt.

I són coses de les que s'havia de parlar als infants i jóvens a casa i a l'escola/Institut (allà per la Ciutadania?) perquè siguen capaços de reflexionar i arribar a conclusions que els poden millorar el futur i la vida: des de tindre elements per a quan hagen de votar (o parlar amb els seus representants al Consell de Xiquets i Xiquetes, per exemple?) o, simplement, perquè poden plantejar-s'ho com un projecte de futur, allò de ser polítics d'eixos que no solten la mamella. Sempre és una opció, i més des d'un plantejament de crisi.

Eduard Hervàs
educalzira@gmail.com

divendres, 9 de gener de 2009

dissabte, 8 de novembre de 2008

MASCARELL NO PODIA SER INSTRUCTOR DE L'EXPEDIENT, PERÒ ELS DINERS ELS POSA L'AJUNTAMENT

Ara resulta que tot allò que començà Mr. Mascarell (D. David), la Sra. Alcaldessa Dª Elena i la resta de equiPP de govern municiPPal, i que no van poder acabar perquè abans aconseguiren suspendre'm en el primer examen de l'oposició i que ja no fora funcionari de l'Ajuntament d'Alzira -ni tan sols interí- estava mal fet des del principi.
Això diu l'Audiència de València: el Sr. Mascarell, D. David, com a regidor no podia ser instructor de l'expedient sancionador que em van obrir. Jo ja els ho havia dit en diferents escrits i, com no feren cas i anaren a la seua, vam haver de presentar un recurs contenciós-admninistratiu.

En la primera sentència van acceptar les meues pretensions: que el Sr. David, Don Mascarell, com a regidor no podia ser instructor de l'expedient sancionador.

La Sra Bastidas, Dª Elena i l'equiPP de govern decidí apel·lar. Amb diners de totes i tota la ciutadania alzirenya, això és, sense costar-los a ells ni mig cèntim, clar.

Ara ve allò i resulta que diu la Sala del Contenciós Administratiu de la Comunitat Valenciana que no tenien raó, que el Sr. Mascarell, com a regidor no pot ser instructo
r d'un expedient contra un funcionari (encara que siga interi). Que ha de ser un altre funcionari del mateix grup, en aquest cas del grup A.

No he vist cap nota de premsa de l'Ajuntament, ni tan sols a la SuperWeb municipal explicant-ho a la ciutadania. Per això, i amb tota la modèstia per contar una cosa pròpia i persona m'atrevisc a contar-ho.


Per cert, que s'ha perdut la sentència amb costes i tot. Això vol dir que han de pagar les despeses del judici. les de la seua part i les de la meua. Ho sent pels cabdals municipals en època de crisi, però l'Ajuntament haurà de pagar les costes... No Dª Elena Bastidas -que encara és alcaldessa- ni D. David Mascarell -que ja no és regidor, viu a Algemesí i va i ve tots els dies des d'Algemesí a València més o menys a les 7 del matí i a les 3 de la vesprada, respectivament. No és just això de que en lloc de pagar ells i la resta de l'equiPP de govern pague Alzira sencera, però no pretendran després de tot que també ho pague jo...

i és que ja vaig pagar prou sense saber massa bé el perqu
è. Ara, en llegir la sentència, se m'ha vingut al cap altra vegada tot allò de l'expedient, i l'examen d'oposicions... (si no saps de què va, o vols fer memòria pot spicar en el següent enllaç: EXPEDIENTS I OPOSICIONS D'EDUARD HERVÀS.)

I com encara no sé d'on vingué tot aquell procés inquisitorial he pensat que pot ser ja un bon moment per començar a investigar i a lligar caps. Amb l'ajuda de totes i tos els qui sé que -almenys- em respecteu com a persona i algú/alguna m'estima un poc i moltes/molts reconeixen el treball que vaig fer amb l'Educació i la Infància de l'Ajuntament d'Alzira al llarg de 18 anys.

Seguiré informant i explicant com podem, entre tots, anar seguint el fil. I arribar al cap.

dimarts, 3 de juny de 2008

COSES QUE CONTINUEN O NO, MÉS VAL AIXÍ.

Més de quinze mesos després d'haver acabat de treballar a l'Ajuntament d'Alzira me n'adone que hi ha coses que encara continuen any a any, i altres que s'han desfet en el temps i l'espai com un tarrosset de sucre en una tassa de café. Ho dic directament per l'anunci de la celebració de la VIII Jornada de Convivència i Integració entre l'alumnat del centre d'Educació Especial Carmen Picói l'alumnat de 4t dels centres de Primària de la ciutat. Fou una activitat que vam inventar fa vuit anys per celebrar l'aniversari del CEE Carmen Picó i ha vingut celebrant-se any rera any per interelacionar l'alumnat d'aquest centre i dels de tota la ciutat. Sembla que va ser un bon invent i que continua sent aplicable en aquesta nova etapa de l'Educació Municipal.

També recorde ara que es feu el Concurs de Dibuix dels Premis i es convoquen les Ajudes ExtraordinaRies a l'estudi amb bases semblants a les d'abans. I hi ha el Consell de Xiquets i Xiquets, encar que no hi haja alternativa a les activitats dels adolescents i si que es veja com naix Vilella.

Altres coses no han continuat, com les que obliguen al diàleg, a la reflexió i la coordinació d'activitats i centres. Es prefereix editar a tota impremta una Guia Educativa Ciutat d'Alzira que compartir taula i responsabilitats amb els qui ixen a la Guia. Però és normal, des dels actuals plantejaments municipals.

M'alegre que hi haja coses que encara continuen. Qualsevol Ajuntament no pot tirar al fem divuit anys d'activitat professional delsl seus treballadors, encara que decidisquen eliminar-los del terreny de joc, amb tota la legalitat possible, clar, ni un Ajuntament com el d'Alzira, llàstima siga. De vegades, en aquest temps de llunyania emocional perceb en alguna neurona un esclat de nostàlgia, especialment per la relació perduda amb les persones involucrades en l'educació: professionals, mares i pares, alumnat... Però immediatament reconec que no val la pena ni el treball ni la nostàlgia si els vertaders responsables de tot açò, els responsables polítics alzirenys, són com són i fan el que fan. Si, ja ho sé, la democràcia.

dimecres, 28 de maig de 2008

LA DIMISSIÓ DE LA FALLERA MAJOR, SÍMPTOMA I REPTE DEL SISTEMA FALLER

S'ha organitzat un gran rebombori en el món faller alzireny per la dimissió/expulsió de la fallera major de 2008, arran dissonàncies, discordàncies, formes grolleres i maleducades o insistència als actes oficials i necessaris per al càrrec.
No sóc ni faller ni enamorat de les falles, però les he de sofrir cada any i, a més, considere que són un element socialitzador i d'educatiu que influeix, si més no, en un bon grapat d'alzirenyes i alzirenys.
Les qüestions plantejades per l'exfallera major i les seues companyes són ben serioses i haurien de fer reflexionar tots els estaments fallers i no fallers de la ciutat. Fins i tot a l'alcaldessa Bastidas, que finalment haurà aprés del seu viatge a Brasil a allò de les ciutats educadores que en una ciutat tot educa; tot, des de com parla l'alcaldessa com a a l'alcaldessa o què es fa als actes oficials fallers o com es planteja el trànsit a la ciutat.
Educa tot, per a bé o per a mal.
Les relacions falleres/falleros i festa de falles són relacions sexistes. El major paper oficial de les dones en les falles és de florero. Floreros bonics, ben endreçats, piropejats... però floreros. I això no és bo ni per a les dones -en general i en particular- ni per a les falles. Ni per als hòmens/falleros. Que de vegades prenen el masclisme com a estàndard -fins i tot el masclisme cavallerós i elegant...-
I al capdavall les relacions asimètriques entre els gèneres en les falles -uns llocs n s'aprenen i perfeccionen les relacions socials de menuts i majors- ajuden i potencien les relacions asimètriques entre els gèneres a la societat. I viceversa.
Alguna falla s'ha plantejat algun dia tindre un faller major, amb una cort on hi haja fallers i falleres mesclats? I que siga tan normal haver presidents com presidentes? I un faller major d'Alzira?

Moltes i molts em direu que no, però jo tornaré a repetir que tot açò té molt a veure amb el problema de les formes grolleres i maleducades, els desplants, les prohibicions i el desficaci del protocol. L'Anna Mari Badoví no aguantà el que es suposava que una "dona i fallera" hauria d'aguantar.
Ara és moment de reflexionar i que el món faller d'Alzira pegue un pas endavant,com ho han fet en altres vegades. Però no fent més soroll o més impossible el trànsit ciutadà sinó posant a les dones en el lloc que els pertany, encara que siguen falleres o falleres majors d'Alzira. És un repte, però també una necessitat.

Controlia