Ara que els mitjans de comunicació i la societat en general s'han oblidat d'aquell acte -no ens caben tantes barbaritats valencianes al cervell, especialment en dates preelectorals-, he de dir que jo estava allí. A l'hora de començar la Jornada de Treball s'escoltà un rebombori pels passadissos i un allau de persones humanes entrajades i encorbatades -excepte Rita l'alcaldessa, que no duia corbata- anà vessant-se pels laterals de la gran sala d'Actes del Complexe de La Petxina de València. I càmeres de televisió, un fum, que anaven enregistrant el somrís brillant i esplendorós del Sr. Camps, inefable president de la Generalitat Valenciana.
I mentre el seguici d'incondicionals -mentre hi haja condicions, clar-, sèquit o cort milagrera de conselleres, presidents, diputats i similars anava ocupant les primeres files. Un 60% d'assistents a l'acte estaven dretes i drets aclamant el Sr. Camps i la Sra. Rita, que amagats per la mitja dotzena llarga de càmeres de televisió anaren col·locant-se darrere la taula de l'escenari. L'altre 40% dels inscrits i assistents a l'acte estaven entre bocabadats, indignats i avergonyits de'indignació pròpia i vergonya aliena. Fins i tot algú a qui li podia més el fàstic que la curiositat, sortí fugint mentre s'iniciava la liturgia de l'autobombo.
En prendre totes les imatges possibles dels somriures triomfants i autocomplaents, les càmeres i els seus camarers se'n pujaren dalt de més amunt a col·locar-les als peus que tenien preparats que, com una bateria de canons, s'arrengleraven al fons del pati de l'amfiteatre.
I començáren els parlaments. La Sra Barberà, Donya Rita, es palplantà darrere el faristol i el micròfon i començà a declamar tot allò que la ciutat de València feia pels seus gitanos. Semblava que feia -fa- molt. Després dels llargs aplaudiments d'un 60% de públic i de quatre paraules de recolzament incondicional dels representants d'associacions de gitanos i gitanes vingué allò i el Sr. Camps, Don Francisco, Tio Paco, digué les seues quatre coses, en resum i en el seu major temps l'agraiment al poble gitano d'haver-lo nomenat Tio Paco. 
El deliri, els crits, el rebombori total i parcial del poble gitano presnt omplí l'auditori i acompanyà el seguici de polítics que ja pujava pel passadís fins la porta envers els cotxes oficials per fer cap a un altre escenari organitzat per al recolzament al president, acabat d'imputar en el cas dels trages dels Gürtels i companyia.
En anar-se'n els importants ens vam quedar el 40% -mestres i similars i tècnics d'educació-i el 60% -gitanos i gitanes de totes les edats- escoltant el que començaren a contar i explicar els ponents de la Jornada sobre el Poble Gitano i l'Educació. Fou curiós escoltar aquella persona -gitana també- que ens aclaria que el que havia dit Donya Rita no era cert ja que a València no hi havia tots aquells recursos per als gitanos que la senyora política assegurava de bon matí tindre a la ciutat on governa, I, en escoltar-lo, bona part del 60% pegava cabotades com dient que “això ja ho sabia jo...”
Algunes coses vam aprendre de la Jornada, que durà fins mitjan vesprada. Jo en recorde tres o quatre importants: que els gitanos volen que els diguen gitanos, i prou, com ells a nosaltres ens diue paios; el perquè molts gitanets i gitanetes no van a escola, i el perquè les adolescents gitanes deixen d'anar; i que volen que aprenguen la llengua dels gitanos europeus, el romanó, que no té res a veure amb el calé o caló, que és la llengua que inventaren els gitanos en vindre a Espanya. I, com digué el Tio Juan de Dios Rodríguez Heredia, la necessitat d'aconseguir que gitanos i gitanes es formen a l'escola. Perquè també participà a la Jornada com a ponent en una taula redona el succesiu diputat espanyol i europeu socialista, que ens deixà enncisats amb el seu discurs en el que repasà el passat i present del seu poble gitano a l'Estat espanyol i el seu compromís de doble militància.
No sé si el diputat Tio Juan de Dios estava quan entrà Camps i la seua colla arrabassant l'auditori. És un dels dos dubtes que tinc de la Jornada. L'altre és si el 60% de públic, gitanes i gitanos de totes les edats, ja estava inscrit a la Jornada abans de decidir els estrategues de Camps que el President i la seua Cort acodirien a l'acte. Perquè al programa no constava que hi serien ni ell ni l'alcaldessa ni la col·lecció de consellers i altres polítics importants. És curiós com en aquests actes aquells que haurien de quedar-se per escoltar els especialistes i poder aprendre alguna cosa o, almenys, percebre diferents punts de mira per poder fer una política acurada i arrelada a la realitat sempre arriben, parlen, no permeten que ningú els responga -si de cas que els alaben un poc- i fugen corrent, no siga què.
De la qüestió dels gitanos, poble immigrant permanent des de fa cinc-cents anys, que ha aportat tant a l'espanyolitat, hi hauria molt que dir, i no és el moment. Aspectes positius i negatius als valors que sembla que els sustenta com a poble, nació dispersa per tot l'estat -tants com a la Comunitat de Múrcia, digueren- amb comportaments socials poc alliberadors, especialment en relació a les dones, i d'altres amb els que aconsegueixen alliberar-se del materialisme consumista imperant i potencien la necessària solidaritat.
Com us deia, jo estava allí i després vaig veure a la tele les imatges i vaig escoltar a la ràdio els TioPaco TioPaco dels gitanos i les meditades paraules deI Tio Paco Camps que repetidament deia allò de que havia fet una cosa molt important, compartir amb el poble gitano no-sé-quantes-coses. Ara ja sabeu que és mentida, que només s'aprofità d'elles i ells -com de tantes coses més- una altra vegada. I que si els gitanos no existiren ell i els seus assessors els hagueren inventat perquè el President tinguera una altra excusa per omplir els informatius de Canal9 i a veure si algú oblidava que estava imputat per una qüestió de trages. Coses de la vida i del poder!!
Eduard Hervàs
Podeu llegir una visió molt lúcida sobre els GITANOS i la POLÍTICA, escrit des de dins al següent enllàç: ASOCIACIONISMO GITANO Y POLÍTICA.
No sóc ni faller ni enamorat de les falles, però les he de sofrir cada any i, a més, considere que són un element socialitzador i d'educatiu que influeix, si més no, en un bon grapat d'alzirenyes i alzirenys. 
