dissabte, 14 de febrer del 2009

COBRAR, TREBALLAR, FER POLÍTICA, NO SOLTAR LA MAMELLA

Llisc que el nou alcalde d'Almussafes, Albert Girona, en assumir l'alcaldia ha equiparat el seu sou al que cobrà l'any passat en la sua feina de professor de la Universitat. Encara que va contra la pràctica habiatual, sembla una cosa raonable ja que una persona, pel fet de dedicar-se a la cosa pública, no hauria de guanyar més diners dels que guanyava treballant en la seua professió o tasca laboral.
Unes eleccions no haurien de ser res semblant a unes oposicions a notaria, al registre o un premi de la loteria.

Si una persona deixa la seua feina, el seu lloc laboral, per dedicar-se per uns anys a servir al poble des d'un càrrec elegit -alcalde/alcaldessa, diputat/da, regidor/a, senador/a...- hauria de poder fer-ho guanyant el mateix que guanyava quan treballava en les seues coses. I per a no perdre diners potser haja de cobrar dietes, despeses de representació i similars per fer dignament allò que calga pels seus representats.

Però si fem una ullada als nostres voltants veiem com hi ha qui aconsegueix per la força dels vots un càrrec i això el/la duu a pujar-se'n a la bona vida i bon jornal, que no té res a veure amb el que guanyava/treballava abans.
Hi ha alcalde/ssa que no ha treballat mai en res, que en acabar la carrera i deixar-se de preparar les oposicions, només que ha estat i cobrat de regidor/a, i/o diputat/da provincial i alcalde/ssa, i s'emporta un bon grapat d'euros. O una altre/a alcalde/ssa que la última cosa en que treballà els darrers anys fou de mestre/ssa de sa casa. I d'aquí a regidor/a i cobrar d'alcalde/ssa, i el que vinga ben vingut siga, i no deixem perdre res.

Sembla que allò de la política és per servir a la societat i la ciutadania, però hi ha qui se'n puja al carro -o al tren- per no baixar-se'n mai. i quan acaba la representació -o mentrestant- el/la poen a algun lloc de confiança en qualsevol de les múltiples empreses públiques o associades. O d'assessor/a... O millor per a ells/elles i pitjor per al poble, aproven una oposició o els fan inspectors/es a dit i després (els) aproven les oposicions...

Fa vergonya que la cosa pública es convertisca tan fàcilment en cosa privada i faça tant de fàstic i d'oix a massa persones, que fugen de comprometre's per no tropessar amb aquesta gent(ola).
De vegades ens adonem com els itineraris personals van dissenyant-se paral·lelament a les possibilitats que oferirà el futur laboral, per si de cas un dia es perd el seient polític,l a mamella.

I et trobes, sense voler, mirant com entra en un institut a practicar a algú/na que et sembla que és aquell/a que hauria d'estar al seu despatx servint el poble i desfullant la margarida aquella del PAI vull, PAI no vull. Supose que serà, com quasi tot, per si de cas qualsevol dia es perd la clau o el favor del qui tindrà la clau. De les llistes o de les aliances. Que d'això d'aliar-se també podríem -i hauríem- de parlar molt.

I són coses de les que s'havia de parlar als infants i jóvens a casa i a l'escola/Institut (allà per la Ciutadania?) perquè siguen capaços de reflexionar i arribar a conclusions que els poden millorar el futur i la vida: des de tindre elements per a quan hagen de votar (o parlar amb els seus representants al Consell de Xiquets i Xiquetes, per exemple?) o, simplement, perquè poden plantejar-s'ho com un projecte de futur, allò de ser polítics d'eixos que no solten la mamella. Sempre és una opció, i més des d'un plantejament de crisi.

Eduard Hervàs
educalzira@gmail.com
Controlia